dimarts, 13 de març del 2018

Sis mesos que donen per molt (DSR-18)

Sis mesos després del diagnòstic de DSR en la meva extremitat superior dreta, el panorama que se’ns dibuixa al davant no és pas el més engrescador. Segurament ara mateix no podem dir que anem molt malament, però tampoc no tenim cap evidència que faci pensar que anem molt bé.
Com que a la vida tot és relatiu, sis mesos donen per poc, però també donen per molt. En sis mesos s’han succeït, pel cap baix, unes trenta visites mèdiques, entre traumatòleg, anestesista, rehabilitadora i metge de capçalera i, en cada un d’aquests professionals hi he trobat una persona amb una mirada franca, un diàleg sincer  “de tu a tu” on han sovintejat paraules com paciència, lentitud o, fins i tot, putada, que no amaguen aquesta sensació de desconeixement que ens desconcerta a tots.
Sis mesos han donat per fer unes quantes proves mèdiques (gammagrafies, electromiogrames, radiografies...), set bloquejos simpàtics del gangli estrellat, més de cent-vint sessions de rehabilitació (teràpia física, estimulació de cadena simpàtica, respiracions, magnetoteràpia, corrents...) i uns cent vuitanta banys revitalitzants i el doble de sessions casolanes d’exercicis.  
Sis mesos, amb els seus cent vuitanta dies i les seves cent-vuitanta nits, donen per moltes hores de donar voltes entorn al mateix tema, moltes hores de pensar-hi i moltes de parlar-ne amb les persones que, pacientment, m’ofereixen companyia, atenció, comprensió i suport.
Sis mesos han donat per parlar amb altres persones afectades i adonar-se que, malgrat el desconeixement que s’esmenta constantment, déu n’hi do els casos que se’n diagnostiquen. Per això, sis mesos donen, sobretot, per buscar informació, perquè el desconeixement i la complexitat que esmento contínuament des de la primera entrada d’aquesta sèrie, junt amb la manca d’un protocol d’actuació en aquests casos i la individualitat en la forma de reaccionar de cada pacient, provoquen en qui pateix aquesta dolència, una gran dificultat per entendre el present i acceptar el que comporta i, sobretot, molta inquietud sobre com serà el futur.
Sis mesos han servit per proveir-me del material necessari per fer exercicis de rehabilitació a casa: pilotes de mides, textures i materials diversos; cilindres de cartró i d’espuma de gruixos i llargàries variats; taps de suro; cargols i femelles de rosques i diàmetres diferents; una “mirror-box” per fer teràpia del mirall...  
No és que sis mesos siguin una data límit ni l’acabament d’un termini o d’una fase concreta de l’evolució de la DSR, però sí que en algun moment o altre “els sis mesos” han estat esmentats com a possible termini de durada de la malaltia. Tant de bo haguessin estat sis!
No sabem quin remei serà el que acabarà curant aquesta dolència. El més fàcil és que sigui la combinació de totes les coses que haurem fet, des del tractament rehabilitador que, sens dubte hi juga el paper principal, fins al més intervencionista, passant pel farmacològic i algun de complementari. Hem d’esperar que uns i altres, aplicats per part de bons professionals ajudin a deixar enrere aquest malson.
Arribats en aquest punt, seguirem lluitant amb el convenciment que encara hi ha molt per fer i que la curació és possible.
Adriana, dimarts 13 de març de 2018
DSR-18


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...