La pèrdua d’autonomia personal (DSR-6)

Un altre aspecte conegut en el cas de lesions corporals és la pèrdua d’autonomia personal. És evident que, en funció de la magnitud de la lesió, de la part del cos on es produeix o del tractament emprat per a la cura, la pèrdua de mobilitat comporta una pèrdua més o menys considerable d’autonomia.

En les lesions a les extremitats inferiors, segurament sorgiran problemes per a desplaçar-se, però potser un cop situats, serem capaços der fer moltes coses amb les mans. En els danys a les extremitats superiors -com és el cas de la meva lesió inicial i la posterior DSR-, ens serà fàcil desplaçar-nos caminant, però tindrem una gran manca d’autonomia per dur a terme accions en què les mans siguin necessàries.

Així doncs, algunes tasques quotidianes –moltes més de les que hom pot pensar- presenten una dificultat que mai no hauríem imaginat. És força complicat dur a terme la higiene i les cures personals diàries. Dutxar-se, vestir-se, preparar-se l’esmorzar, destapar una ampolla d’aigua, endollar un carregador o cordar-se les sabates són unes quantes de les dificultats de primera hora del matí que s’afegiran a les que aniran sorgint durant el dia. Si, a més col·laborem en les tasques domèstiques, estendre roba, per posar un exemple, es fa molt complicat, per no dir impossible.

Quan això ens passa, és el moment de buscar estratègies per superar aquesta mena de cursa d’obstacles i aconseguir tornar a fer allò que fèiem normalment. Aleshores aprenem a fer servir la mà esquerra (o la dreta els esquerrans) per netejar-nos determinades parts del cos, aprenem a tirar-nos la tovallola a l’esquena com si fos la capa d’un torero o a fer servir la boca per posar les agulles d’estendre roba damunt les peces que anem estenent amb la mà disponible.

En principi ens mentalitzem per una durada determinada. Els primers dies, les persones del nostre entorn es desviuen per assistir-nos en allò que ens convingui, però quan la lesió s’allarga més del que inicialment era previst -com quan es complica amb una DSR-, la pèrdua d’ autonomia s’allarga i sembla com si formés part de la normalitat i, com que –per sort- ens anem espavilant i anem guanyant autonomia, poc a poc deixem de ser el centre d’atenció, cosa que, de passada, fa que ens espavilem encara més.

Ja ho veieu, amb la DSR com a companya, podem arribar al cap del dia amb una acumulació de situacions que han constatat una vegada i una altra la manca d’autonomia personal, cosa que “crema” una mica, però mirant el got mig ple, també podem acabar el dia pensant en totes les coses que hem estat capaços de fer i en l’autonomia personal que hem tingut pebrots de tenir. Perquè no hi ha res més esperançador que un you can, encara que ens el diguem  nosaltres mateixos.   

Adriana, 14 de novembre de 2017
DSR-6