divendres, 28 de juliol del 2017

Aquells meravellosos estius (III)



Unes vacances a Riells
Després d’aquells anys de glorioses i llargues estades d’estiu a Llongarriu, arribava el despoblament de les diferents cases de la Vall: el Tomàs (1966), el Xaravitx (1970)... A mitjan dels anys setanta marxaven els històrics masovers de Llongarriu i la casa entrava en un procés decadent irreversible que culminà l’any 1976, quan la família que hi visqué després de la marxa dels masovers de sempre van anar a viure prop d’Olot. Aquell trasllat ajudaria a aquell matrimoni gran a fer més suportable l’escolarització del seu noi que, mentre vivien a la Vall, havia d’estar intern a l’Escola Llar i a ells, enyorats permanentment de l’únic fill que havien tingut, les setmanes se’ls feien eternes.
Recordo que quan la casa va quedar deshabitada el pare va ser l’encarregat de tancar-la vam treure els mobles i hi vam deixar un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de cuina.
Amb aquest panorama tan desolador, a partir de l’any 1970 -uns anys abans del tancament definitiu de la casa pairal-, ja es veia que aquelles estades no tornarien mai més. Ens havíem de reinventar i trobar una altra manera de fer vacances, sabedors que les vivències que vindrien no omplien el buit que ens deixaria el tancament, ja de per vida, de la casa de Llongarriu.
Empesos per les circumstàncies i una mica per oferir un canvi d’aires a aquells tres marrecs que quan no teníem un all, teníem una ceba, l’any 1972, els pares, van llogar un apartament al sector de Riells i vam anar de vacances a marina.
Tot i que a casa érem més de muntanya, aquella no era la primera estada a la platja. Justament, jo mateixa vaig fer els primers passos l’any 1965 a Sant Feliu de Guíxols, sota l’atenta mirada del meu germà que, set anys més gran que jo, era l’encarregat de vigilar-me.
Tornem, doncs, a l’any 1972. El pare se’n cansava de seguida de la platja. Era evident que passar el dia esterrossat al sol no estava fet per ell. De manera que aquelles van ser unes vacances actives. Amb el camp base situat a Riells, combinàvem les estones a la platja amb les visites a llocs d’interès: les ruïnes d’Empúries i d’Ullastret, el Castell de Montgrí...
Recordo especialment una anada al port per veure l’arribada dels pescadors. De terra endins com sóc i poc avesada a les tasques de la mar, em va sorprendre l’arribada del peix, sobretot una tonyina de mida considerable. Jo que només havia vist la tonyina en llaunes -Que bién, que bién hoy comemos con Isabel-, vaig quedar molt sorpresa de la llargària d’aquell exemplar que observava mentre intentava comptar quantes llaunes se’n podrien omplir. Encara ara, quan ho explico a casa, pensen que exagero!
Aquell va ser un estiu a marina, un estiu d’aigua, sorra i sal; un estiu de menjars frescos a l’apartament que per uns dies va ser casa nostra; un estiu de visites turístiques; un estiu de descoberta de patrimoni natural, cultural i històric. Un estiu diferent.
Als tres petits de casa, aquell canvi d’aires se’ns van posar força bé i ens va ajudar a millorar el nostre estat de salut: a fer més lleus els refredats de l’hivern i a enfortir aquella pell que sempre teníem tan delicada. El pare ho va passar bé descobrint aquells indrets tan interessants com desconeguts. Ara bé, recordo que la mare l’últim dia va dir: hi hem estat molt i molt bé, però les properes vacances les farem en un hotel, encara que hagin de ser més curtes.. De manera que, en girar la clau, vam saber que aquelles haurien estat les darreres vacances que faríem en un apartament.

Quin llamp de tonyina! 1972

Ullastret, estiu de 1972
Vacances a marina, any 1972

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...