Les Deseneres

Records de Quaresma (6 de 7)

Les sabates enllustrades, els mitjons blancs, l’uniforme repassat, la brusa blanca neta i planxada, la jaqueta raspallada… Cara neta i ben clenxinada. Avui abans de sortir de casa toca passar revista que em vaig oferir voluntària per sortir a llegir. Som a les Deseneres de mitjans dels anys setanta.

He de confessar que aquest record no l’hauria lligat mai amb la Quaresma, però la meva curiositat per situar-lo en algun moment de l’any i per saber en què consistia, m’han portat a aquests dies. Però d’on ve això de les Deseneres?

Programa de les Quaranta Hores, 1930

Per entendre-ho, hem de parlar de les Quaranta Hores Solemnes, funció religiosa que se celebrava durant els tres primers dies de la Setmana de Passió, la setmana abans del diumenge de Ram. Justament aquesta setmana. Consistia en l’adoració del Santíssim Sagrament durant quaranta hores, recordant el temps en què Jesucrist havia romàs en el sepulcre. Hauria estat difícil de cobrir tantes hores d’adoració i pregària sense una bona logística, per això s’encomanava cada una de les quaranta hores de vetlla a diferents organitzacions que podien ser autoritats, barris, famílies o entitats diverses. Les hores destinades als barris son les que donaren orígen a la creació dels deseners y deseneres. Aquestos són dos homes ó dues dones de cada barri, á quí’ls pabordes del Santíssim designan ab anticipació per que representin á son barri respectiu… O sigui, eren els encarregats de cobrir l’hora de vetlla. Per extensió, s’emprava el mot “Deseneres” per fer referència a aquella jornada i els seus participants.

Deseneres 1956 o 1958

L’escola religiosa on vaig estudiar des dels 5 fins als 14 anys, el Cor de Maria d’Olot, participava, com no podia ser d’una altra manera, a les Deseneres. I jo, com a bona alumna que era, ho feia activament llegint alguna lectura o pregària, per això aquell dia més que mai, havia de tenir bona presència. A la meva època ja no portàvem ni boina ni guants blancs, però sí que havia vist les meves germanes grans abillades amb aquests complements. 

Les Deseneres eren una funció eclesiàstica que, a més de l’esperit religiós, havia tingut un caire social i havia arribat a ser un acte de lluïment. Així ho descriu Josep Saderra en l’article publicat a l’Àlbum literari y artistich del olotí núm. I, any I (maig de 1984): un dels costums tradicionals de nostra vila que donan idea tan de la religiositat com del esperit de germanó que regnava entre els nostres avis…  se celebra en la iglesia parroquial de Sant Esteve, en los tres primers días de la setmana de Passió y ab tota la solemnitat que permeten los elements d’una vila de segon ordre… per l’esplendor de les Quaranta Hores… May lo rellotje del campanar es escoltat ab més atenció que en los tres dies de Quaranta hores en que tothom vigila lo moment de passar les deseneres, espectacle que se repeteix cada hora. En certs carrers y á certes hores, lo nombre de curiosos del carrer se veu reforsat… naturalment les hores de noyes son las que tenen mes miradors, tal hi va per veure á n’elles y altres per veure llurs vestits y per fer comentaris y comparacions que en certs círcols duran tota la setmana.

Deseneres 1960. [Foto Pilar Riera]

La solemnitat, l’esplendor i la germanor que enalteix Saderra fan referència a uns altres temps. A partir dels anys setanta, crec que la funció de les Quaranta hores tenia un sentit purament religiós. La nostra participació a l’acte es limitava a l’hora en què estàvem a l’església, que podia ser més o menys avorrida, i no tenia res a veure amb allò que havien protagonitzat els nostres avantpassats. Sí que és veritat, que aquell dia tocava anar un xic més polides que els altres, però les altres hores del dia fèiem classe amb tota normalitat.

Deseneres 1973
(foto testimonial, de poca qualitat)

Per mi, les Deseneres és un dels pocs records de Quaresma que tenen poc a veure amb paraules com sacrifici, austeritat, privacions... i que, a diferència d’altres estampes quaresmals, aquesta no tenia un rerefons tètric.