No sé què té el final d’agost que cada any em remou les entranyes. Potser la melangia pel fet d’acabar-se les vacances; potser la sensació que han quedat coses per fer; potser veure l’arribada de la rutina del setembre o, simplement, la proximitat de les festes del Tura, però enguany, com l’any passat, l’altre i l’altre també enyoro el berenar de Sant Ramon.
El meu pare se’n deia, de Ramon; per això, el dia d’avui era habitual que ens trobéssim a casa els pares. Era un dia de celebració informal, però precisament per això, hi anàvem –i hi venien- tots. Era una festa sense convit, un sant sense regals i un berenar sense protocol. Era el berenar de sant Ramon: panets amb llonganissa, brioixos amb pernil dolç, coca ensucrada amb xocolata, begudes de taronja, de llimona, de cola, cervesa i algun vinet per als adults. Alguns anys, quan ja tots érem grans, ho acabàvem amb una mica de pasta fullada que més d’una anècdota havia comportat per la rapidesa amb què ens la cruspíem
En aquell modest piset, pensat per viure-hi quatre o cinc persones, ens hi podíem reunir més de vint comensals. A casa els pares ens hi aplegàvem, a més d’ells dos, els dotze germans -sis fills i les sis parelles-, la desena de néts i les tietes i els oncles que quedaven. El dia de sant Ramon el pare estava espatarrant: afectuós amb els seus néts, atent amb les explicacions de les vacances dels fills i dialogant amb les seves germanes i cunyats.
Era un dia de molta feina: la mare calculava la quantitat que calia de cada cosa perquè no faltés de res; els germans grans li donaven un cop de mà per tenir el berenar preparat a l’hora acostumada; els néts portaven algun rodolí, postal o felicitació per l’avi que els rebia estirant-los la barbellera mentre entonava “el tiri-riu-riu-riu-riu-riu” cosa que no hem vist fer a ningú més. Al menjador de casa els pares, cada un dels néts comprovava si havia arribat la postal que havia enviat des del seu lloc de vacances; l’àvia les tenia a la vista, una al costat de l’altra no fos cas que algun nét pensés que la seva tenia menys protagonisme que la dels altres. Quan arribaven els oncles tocava repassar el nom, l’edat i el nivell de creixement de cada un dels nebots i renebots tement algun comentari poc afortunat d’aquells tiets més agosarats per no dir descarats: que si la nena ja està desarrollada, que potser ja té xicot, que si tu t’has engreixat un xic... o d’altres que tots recordem com a més còmics i inoportuns.
Sant Ramon és dia feiner, però a casa nostra, l’hauríem pintat de vermell al calendari. Ho vam poder celebrar fins ara fa vuit anys, just abans de morir la mare; després el pare, que la va sobreviure tres anys, ja no va estar per més celebracions... Per això, avui entrant a la consulta, en veure que el meu metge es deia Ramon, li he allargat la mà i li he dit Felicitats tot recordant els Ramon que avui no felicitaré.
Com enyoro el berenar de Sant Ramon!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...