dissabte, 1 de gener del 2011

Un altre Cap d’Any

A la meva família sempre s’havia celebrat el dia de Ninou (Any Nou o Cap d’Any). Això era degut al fet que la meva àvia paterna es deia Manela (per molts familiars, Manuela). Aquella meva àvia, a qui no vaig tenir el goig de conèixer, es caracteritzava per la seva bonhomia i era admirada per familiars i coneguts; tant, que una masovera d’una de les finques de la hisenda familiar, en conèixer la nova mestressa (amb qui s’havia casat el fill dels amos) li va dir “ens agrades perquè ets tan pagesa!” Quin pirop!. Em sento orgullosa de ser la seva néta.

I és que el dia de Cap d’Any, a casa els avis es feia festa grossa i no s’estalviava en recursos culinaris. No en tinc records propis, només n’he sentit a parlar. La tradició va passar a la generació següent, la dels meus pares; el dia de Cap d’Any a casa fèiem dinar de “festa major” i no solia faltar-hi una bona espatlla de xai rostida (per la colla que érem, evidentment, més d’una). La mare hi tenia la mà trencada, la seva espatlla de xai era exquisida. Malgrat el salt generacional, aquest dia continuava essent un dia de celebracions; és la gràcia de ser tanta colla. Aquest dia, a part de recordar la nostra àvia, teníem dues commemoracions més: una meva germana, la tercera, es diu com l’àvia: Manuela (Manolita de petita i Manola de joveneta i Manuela, ara que viu fora de Catalunya); una altra meva germana, la cinquena, és nascuda el primer dia de l’any. Per molts anys a totes dues!

Amb els anys, a mida que els fills ens vam anar fent grans, la festa va anar deixant de banda la seva majestuositat i és que any rere any, vam anar deixant d’estar en condicions per fer un bon dinar familiar el dia 1 de gener. La nit de Fi d’any anava guanyant importància i va acabar amb la festa d’Any nou. Evolució? Consumisme? Canvi de costums? Recordo algun dels últims anys de dinar familiar amb la taula envoltada de joves endormiscats. Els pares ho van veure clar i van reconèixer que, a vegades, hi fa més el dormir que el menjar. Primer van deixar de venir a dinar els grans, després els mitjans, fins que vam acabar fent un dinar senzill just per esperar l’hora de la migdiada.

La nit de Fi d’any, en canvi, a casa era mot poc celebrada. No tinc cap record dels meus pares celebrant el fi d’any fora de casa. No tinc cap record de celebrar-lo gaire a casa. Crec que més aviat, la nostra celebració consistia a fer un sopar tirant a informal, mirar les campanades a televisió espanyola (en blanc i negre, i a la Puerta del Sol, i, evidentment, en castellà), menjar el raïm i al cap de poca estona tots a dormir. Els últims anys de ser a casa aquella nit, recordo que em va aparèixer un petit obsequi al pessebre; una cosa pràctica, evidentment, com a compensació de ser la que es quedava a casa fent companyia als pares esperant tenir l’edat (i les ganes) per sortir a celebrar el canvi d’any. És evident que l’edat em va arribar; les ganes, a vegades penso que encara les estic esperant.

El meu primer intent de sortir per Cap d’Any va ser fallit. La negativa dels meus pares davant la proposta que els feia va fer que, un any més, em quedés a casa. L’any següent va estar millor; a mitja tarda ho tenia tot preparat: sabates, polaines, grampons i piolet, guants i gorro, motxilla i anorac... crec que ho vaig repassar unes quantes vegades per assegurar-me que no em faltés res. I és que la meva primera sortida de fi d’any (el pas del 1980 al 1981) va consistir en un sopar al Refugi d’Ull de Ter (carxofes a la brasa i algun rostit de carn), tot esperant que fos l’hora de fer l’ascensió al Pic de Bastiments on, els raïms serien substituïts per 12 panses i faríem el brindis, agafant la copa amb les mans abrigades amb unes bones manoples. La baixada a pas lent i segur per la neu gelada, tot i que més dificultosa que la pujada, va ser més fàcil del que semblava. Arribant a Pla de Morens, els més agosarats van trencar el gel i van prendre un bany al riu Ter o en un rierol adjacent. Jo només m’ho vaig mirar!

Aquell Fi d’any ha estat seguit de molts d’altres, més lluïts o més senzills; elegants o no tant; alegres o melancòlics. Els primers voltats de gent jove; després, de més grans, i, més endavant, de mainada: primer els nebots i nebodes, després les filles i, seguint el cicle de la vida, ara altra vegada amb gent de la meva edat i situació. D’una manera o altra, cada any ho he celebrat. Una celebració ben variada. Alguns han estat prou especials. El del 1983-84, va ser al Pic d les Bruixes amb una colla d’amics i coneguts. Un cap d’any que podríem qualificar d’alternatiu, amb caminada i cantada de cançons dalt del cim. Vam trencar la foscor de la nit amb carabasses lluminoses. Una mica hippie, segurament. En guardo bon record. El del 1988-89 marcat per la mort d’un conegut en una caiguda en uns cingles garrotxins. Al sopar d’aquell any, que ja el teníem preparat, s’hi van afegir amics vinguts de lluny en saber la tràgica notícia. Sens dubte, un acabament d’any ben especial.

Cada Fi d’any té quelcom que el diferencia dels altres i tots tenen coses en comú: a cap d’ells no hi ha faltat ni els raïms ni el cava ni la son de l’endemà. És una nit prou especial, que per poca il·lusió que ens faci acabem celebrant i, d’altra banda, és una nit tan comú com per no donar-li tanta importància com la que se li dóna. És una nit de bons desitjos, de reconciliacions i de bons propòsits per l’any que comença. Fa anys, s’havia cregut que començar l’any ociosament portava mals auguris i hi havia gent que el començava treballant. Ara, aquest costum és poc freqüent, per no dir gens.

Jo, com sempre i com en moltes coses, tinc els meus dubtes. Si realment aquesta és una nit important i que ha de marcar l’astrugança de l’any que comença, és bo el plantejament que fem? Perquè, acabar l’any menjant i bevent més del compte, engolint 12 grans de raïm a ritme de campanades -amb el risc d’escanyussar-nos amb el suc, les granes o les peles- i estrenar l’any dormint poc i malament, esperant l’hora de la tornada dels més joves a casa, llevant-nos tard sense haver descansat prou i tenint per davant un dia de passar com es pugui, no pot portar de cap manera bons auguris per l’any nou. Ara bé, per sort, els qui no atorguem tanta importància a aquesta nit, no correm el risc de patir-ne la mala influència que això podria donar a l’any acabat d’estrenar.

Enguany estic molt contenta; a casa hem tingut un bon dia d’any nou i hem estat a l’altura de les circumstàncies. A l’hora de dinar hem deixat la son sota el coixí i, per contra del que anunciava algun company de sopar ahir a la nit, aquest migdia érem tots quatre taula. Les més joves de casa han estat esplèndides i hem fet un senzill dinar familiar de bon rotllo i bones cares. Crec que és una bona manera de començar l’any que tenim per davant. Gràcies filles per haver-vos llevat i haver compartit amb nosaltres el primer dinar de l’any. Que la sort i que el bon rotllo d’avui ens acompanyi tot l’any.

Bonastrugança!

Escorniflaire

2 comentaris:

  1. ja veig que escrius tant be com sempre, jo tambe tinc els meus dubtes de que el dia 31 si no fas el que fa tothom et porti mala astrugança....... jo aquest any tambe he tingut un dinar amb els pares de bones cares el dia 1.....esperem com dius que duri tot el 2011!!!

    ResponElimina
  2. A mi el cap d'any tb em fa mandra, tens l'obligació de fer quelcom, si no ets considerat un "bitxu raro". Però aquest any teniem un bon pla, passar un cap d'any i tot el cap de setmana entre amics. Ens hem disfressat, hem fet una gimcana i hem menjat escudella i carn d'olla. La veritat és que ens ho hem passat molt bé i les disfresses han triomfat. Per tant conclusió, el que és important és estar envoltant de bona gent! Bon any 2011 i que duri tot!!

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...