Em sap greu

Encara no ha començat oficialment la Campanya electoral i ja tinc el cap ben ple d’enganys, mentides, promeses i discussions. I és que tinc la impressió que vivim en una campanya electoral permanent.

Voldria reconèixer mèrits a la classe política, mèrits com altruisme, sinceritat, honradesa, lleialtat... Voldria, però no puc. La meva petita memòria política no m’ho permet.

Diria que ser bon polític ha de ser molt difícil; si ho ha de ser en èpoques de vaques grasses, imaginem-nos com n’ha de ser quan les vaques són tan eixutes. Fer promeses és fàcil, complir-les no tant. A l’oposició tots són molt putes: veuen la solució de tots els problemes i tenen idees brillants (o no tant) per tirar el país endavant i, sobretot, veuen en què s’equivoquen els altres. Des del govern tot és més difícil. Ara bé, malgrat la dificultat de tot plegat, em pregunto si els nostres polítics estan a l’altura de les circumstàncies. Segurament que alguns personatges ho estan molt menys que d’altres, però, en general, em sembla que n’hi ha ben pocs que se’n salvin.

Des del meu modest entendre, l’economia està situada per damunt de la política, però les actuacions polítiques no han ajudat a evitar la crisi, gens ni mica, i si no s’haguessin fomentat o permès certes actuacions, segurament que ara no estaríem com estem. Ara que hem anat a la deriva, som incapaços de trobar una solució efectiva i, a falta de bones solucions, ens han dissenyat uns pedaços que no redueixen la despesa o que si ho fan ho fan en proporcions infinitesimals.

Estic tipa de personatges extravagants -sobretot els d’ultradreta- que vomiten públicament el seu odi per Catalunya; farsants que ens representen i es mofen de nosaltres; de personatges ineptes que gestionen els nostres recursos... M’avergonyeixen, sento repugnància quan llegeixo el que diuen, el que fan i, sobretot, el diners que es gasten.

Admiro els meus amics bloggistes i del facebook que tenen una opció política clara, sobretot els activistes nacionalistes capaços d’engrescar-se, fins i tot apassionar-se, per un grup polític i pel líder que l’encapçala. En aquests moments, sóc incapaç d’entusiasmar-me per cap opció política.

Estic desenganyada, desanimada, decebuda... I no sé què hi puc fer. Aviat començarà la campanya i no em sento preparada per seguir-la, per aguantar les seves mentides, les seves baralles, el seu protagonisme. Així és com em sento políticament. M’agradaria poder parlar-ne amb les meves filles i, saber encomanar-los un xic d’entusiasme quan em demanen la meva opinió, però no en sóc capaç.

I arribarà la jornada de reflexió i em menjaré l’olla perquè voldria saber què he de fer, voldria tenir il·lusió i trobar una opció que m’inspirés confiança, perquè sé que seria moralment incorrecte no fer ús del dret de vot. Però em sembla que, una vegada més, el dia de les eleccions entraré al col·legi electoral amb les espatlles caigudes i sense saber a qui votar.

Em sap greu.