dissabte, 22 de novembre del 2008

La cosidora

A casa, érem sis de colla i no estàvem per estrenar roba cada temporada. De manera que, de petita, sempre aprofitava la de les meves germanes grans. La roba era feta d’una modista, perquè la moda pret a porter encara no havia arribat, i menys als pobles petits. Anar a ca la modista era tot un ritual: primer es triava l’estil, la forma i la roba que es volia per confeccionar aquella peça; després venien dues o tres sessions d’emprovar per veure com avançava la confecció de la prenda, i, finalment, es feia l’emprovada final i la mare hi donava el vistiplau. La mare era qui acompanyava les nenes a ca la modista. I jo, de petita, me’n feia uns tips d’anar-hi, però no hi anava pas per mi, no. Hi anava per acompanyar la mare i les meves germanes grans. Les peces noves eren per a les grans, elles creixien i creixien i amb aquelles estirades, tot els quedava petit. A més, no tenien res per aprofitar perquè les cosines eren de la mateixa edat que elles i, dels cosins, dels nois, la roba no l’aprofitàvem pas.


A ca la modista, jo m’asseia a terra de l’emprovador, cobert amb aquella mena d’estora rònega i gastada, d’un color gris mat i amb un bon escampall de fils enganxats, des del més clar, fins al més fosc, passant pels grocs, verds i taronges, depenent de l’època de l’any. El temps allà s’aturava, aquelles estones, a mi, se’m feien eternes, i és que les modistes no acabaven mai: que si posarem una agulla aquí, que si farem un plec allà, que si aquesta jaqueta té una bona enxura, que si ara s’estila posar uns botons ben grossos, que si aquesta nena ha crescut i ja és tota una pollita i li hem de fer una peça entalladeta... Aquelles converses em recordaven la cançó enfadosa. I és que a mi, la modista no m’emprovava gairebé mai res, a mi no m’hi portaven gaire, a triar peces noves. I ho vivia com un fet ben natural.

Per aprofitar la roba, calia fer-hi arranjaments i la mare o no tenia prou temps o no en sabia prou. Això ens ho feia la Margarida cosidora. Ella venia a casa, un dia a la setmana. Hi passava tota la tarda i cosia les peces que la mare li havia guardat: que si sargir un davantalet, que si escurçar una faldilla, que si allargar uns pantalons... La Margarida era una dona més gran que no pas jove, anava coixa, molt coixa, nosaltres dèiem: - És esguerrada, té una cama més curta que l’altra-. No sé si el mal li venia de la infància o si li va sortir amb els anys, però aquell defecte físic era ben característic d’ella. El que ens sorprenia, però, era l’habilitat amb què empenyia el pedal de la màquina de cosir, anava tan lleugera que no enteníem com s’ho feia. I aquell dia, quan en sortir de col•legi arribàvem a casa, sentíem una flaire característica, barreja de l’olor de l’oli de màquina de cosir i del berenar de la Margarida. Ella sempre menjava el mateix: un crostó de pa amb una mica de fuet acompanyat d’un got de vi. Nosaltres, enjogassats, ens posàvem sota la màquina per veure com feia anar el pedal i ens en rèiem perquè aquella dona bevia un got de vi. Ens entreteníem al seu voltant. Procuràvem atrapar el cosidor per repassar-ne el contingut: capses metàl•liques de caramels francesos plenes a vessar, de botons unes, i de “cierres” i gafets les altres, que eren tot un tresor... Buidar la caixa de botons i poder-los remenar d’un costat a l’altre i classificar-los per colors, per mides o per formes era una bona manera de passar l’estona.

Oficis i costums d’antany que han desaparegut de la nostra quotidianitat i formen part dels nostres records.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...